Eva Sáez_2n BATXILLERAT_ESCOLA ANDORRANA
Recordo com les teves mans em tocaven i com em sentia. No recordo com em modelaven ni com em caracteritzaven. Vull deixar de ser immòbil i caminar lluny. Fugir d’aquesta galeria plena d’estàtues sense alè, amb els ulls fixos i morts. No vull ser únicament de pedra, de fang i de resina. Vull ser com tu. Tu, creador d’identitats divines que m’has obligat a sentir-me transparent davant d’un mirall que no deixa d’observar-me. Una escultura més en un espai que ja ha perdut l’essència. M’has obligat a necessitar-te per sempre.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.