Passen els dies, de sobte recordo aquell moment on tot va començar. Era un dia gris com tots els que m’esperen. Em paro a pensar sense saber on aniré… Què faig aquí? On sóc? No ho aguanto més… M’obliguen a menjar, a riure, a canviar el meu jo. No intenten posar-se al meu lloc, sé que estic malalta, però em fa fàstic el menjar. Cada vegada percebo la mirada de la gent com més cruel! Pensen que estic massa grassa per l’edat que tinc. Me’n vull anar d’aquest món! Estic sola en aquesta habitació, sense amics, pensant sempre en coses negatives, ja no sé què fer! Ho sento pares, no sé quan ni com me’n sortiré. Us estimo!
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.