La gent deia que era un home trist. Deien que quan els seus records més foscos l’apunyalaven, ell pensava a saltar des del seu àtic, o també a escriure poemes; escrivia per a plasmar tot allò que turmentava la seva ment o els records bonics que no volia perdre. Se sabia que aquell home havia gaudit d’una vida plena de felicitat, envoltat d’una família meravellosa. Havia tingut una dona maquíssima i una parella de nenes, les més simpàtiques del seu barri; però tota aquella felicitat va desaparèixer després d’un incendi terrible. La gent deia que era un home trist, però quan escrivia poemes, els seus llavis semblaven somriure.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.