Venia d’un viatge amb els pares de l’altra banda de món. Era nit de lluna plena i feia un fred que pelava fins a la carcanada. Anava a casa a canviar-me, tenia ganes de veure’t. A l’entrar al carrer, vaig veure una ombra plantada davant de casa. Qui podia ser? Què feia allà? Vam avançar a poc a poc per veure de qui es tractava. De sobte, com per art de màgia una veu dolça, tranquil·la, d’home, deia el meu nom: Clàudia. Eres tu. Vaig baixar del cotxe, i vas dir d’un sol cop: “T’estimo, ets la llum dels meus ulls, el color dels meus llavis, el perfum de la meva pell, la música dels meus somnis, el cel dels meus peus”.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.