Tot era fosc, tot silenci. Una única llum il·luminava una escala pendent i estreta. El director ens observà amb confiança i de sobte, començaren els aplaudiments. Un cop has sortit ja no pots tornar enrere. Seus al teu lloc i neguitós intentes no mirar el públic. Et tanques en un món, només entès pels teus. Torna el silenci. El director ens mira de reüll i amb un gest comença la música. Un acord potent surt de l’escenari i una sensació inexplicable et recorre tot el cos. S’acaba l’obra, t’aixeques, saludes i te’n vas. Satisfet penses “han estat uns simples minuts per al públic, uns grans minuts per a mi, i això és el que compta”.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.