Dimecres, 18 de novembre del 2026 Relat núm. 2.584 de 6.616
e_640 Microrelats dels estudiants d'Andorra

Relat Relat núm. 2.584

L’oceà, l’última companyia

Gerard Sànchez Mitjaneta 3r D EA Segona Ensenyança d’Encamp 10 de març del 2018 Lectura: 1 min · 631 caràcters

Obro els ulls. El que trobo és que m’envolta l’oceà com una manta salada i blava. Noto el salat i reconfortant perfum de l’aigua marina. Em sento lliure, suspès en l’aire. Em venen al cap records borrosos. Cares, noms, veus… Em ve el record d’una nena. La meva germana. L’única cara que reconec. Amb els cabells marrons acariciant-li dolçament les galtes. Ho trobo a faltar amb certa melangia. Torno a la realitat. M’adono que no hi ha cap ésser a prop meu. Només estem l’aigua i jo. De cop noto una lleugera pressió al pit. L’oceà s’enfosqueix. Les parpelles em pesen com si es tractés de plom. I de sobte, res. Ja no hi ha res.

T'ha agradat aquest relat?

Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.

■ Continua llegint altres relats