Fou sobtat. Jo l’estava esperant mentre prenia un cafè, que ja era fred i massa amarg per al meu gust. Tampoc sabia ben bé per què havia demanat un cafè: l’odiava. Semblava que aquell dia ho odiés tot. Per això, quan ell va entrar a la cafeteria, jo vaig sentir un odi profund. Vestia de negre, amb camisa blanca i corbata; duia els cabells mullats per la pluja tèbia del carrer, rinxolats, foscos com la nit. I els seus ulls infinits em miraven des de la porta. I els seus llavis em somreien. Llavors va ser quan el vaig odiar; pel temps perdut, per haver-me separat tant d’ell. I perquè feia temps que n’estava enamorada.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.