Era l’hora del descans abans de tornar-hi. Em vaig endormiscar amb l’artilleria caient a tan sols uns metres pensant en la meva família, que feia anys que no veia; recordant vagament els seus rostres i somriures de felicitat; penedint-me de no poder abraçar els meus fills encara que fos una última vegada, o besar la meva dona per darrer cop; imaginant que no els veuria més i lamentant no haver passat més estona amb ells, que esperaven que tornés. Em vaig despertar de sobte, ja que l’oficial cridava que havíem de tornar a l’assalt. La por ens envaïa, i ens consumia la idea de no viure un nou dia, un dia que ja no vaig poder veure.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.