Ell la crida, la insulta, i, encara que sigui dolorós d’imaginar, també la pega. Ella plora, sempre plora; plora quan dorm, sabent que la causa del seu patiment dorm al seu costat, plora quan abraça els fills, i plora quan pensa “tot va bé, ell t’estima, no ho farà més”.
Arriba un dia en què les llàgrimes desapareixen i donen pas al silenci, que només és pertorbat pel soroll de l’ambulància, per la sorpresa dels veïns. “Eren normals, no ho hauria pensat mai…” i la mirada d’ell mentre el cotxe de policia se l’emporta.
Però encara que ella ja no pateix, haver-la desposseït de tot, dels fills i de la vida, fa que segueixi plorant allà on és ara.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.