Vaig negar-me a allò. No podia estar enamorada de tu, així que “no ho estava”. Però passaven els dies i un altre cop ja t’havia perdut. Volgués o no, enamorar-me de tu ja no tenia sentit. Per què havia d’aguantar això dia rere dia? Encara que sempre acabessis enfadat, tornaves al dia següent, omplint-me com tu només sabies fer. Era tanta la meva obsessió, que el dia que la mare va dir-me que no hi havia cap rastre teu per la casa, plorava. Però sabia que al dia següent estaries aquí. A la nevera, als armaris, al súper… per omplir-me, per omplir el meu estómac. Gràcies, menjar, per donar-me forces per seguir cada dia. T’estimo.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.