La vaig conèixer en una cantonada d’un carrer per descobrir, enmig de la nit, perduda dins del temps. Els seus peus nus es banyaven dins una bassa d’aigua bruta. En la foscor, els seus ulls de plata en què ja no quedava la joia de viure, només tristor i fred. Una esgarrifança em va recórrer el cos en sentir la seva veu planyívola: era com si l’ànima se li escapés en rumors indesxifrables. Li vaig demanar el nom i em va respondre: Noa. Llavors el seu cos exhaust es va rendir davant meu. Alarmat vaig demanar ajuda i quan vaig tornar la mirada cap a ella, el seu cos magre havia desaparegut, emportat pels rajos d’un nou dia.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.