Entre les llargues pestanyes d’atzabeja s’endevinava una mirada buida, que deixava enrere l’estiu. Mentre s’allunyava, les passejades per la platja i els primers raigs de l’albada la seguien, després de les intenses nits i els versos que li brollaven dels llavis. Tot semblava perdre la lluentor d’aquell estiu, on cada dia era una nova pàgina per traçar-hi el relat d’un amor efímer. Es precipitava al buit amb l’última rosada: les llàgrimes carregades d’oblit lliscaven per les galtes de qui va ser llum d’un estiu oblidat. Se n’anà amb els rínxols onejant al vent i les llàgrimes cap a l’horitzó. Jo em vaig quedar, esperant que tornés.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.