Penso que fa temps que no penso el que hauria de pensar. Sóc un manat, penso el que volen que pensi. No penso; per tant, no existeixo. Penso que tothom té els seus pensaments. Aquesta pèrdua de temps em fa ràbia, em sento impotent perquè sóc un cúmul de pensaments que no són meus. Rumiem sobre el que acabem de llegir i invertim una mica de temps a cavil·lar el missatge que intento donar: prou! Reivindico i proclamo que cadascú pensi la seva, sense intromissions: pensament personal, únic i exclusiu; tots som persones i cadascú té els seus gustos. Pensem el que ens agradi pensar, no siguem el contenidor dels pensaments aliens.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.