L’altre dia caminava cap a casa, amb el meu company de viatge, amb aquella persona que cada dia m’omplia de felicitat i d’orgull. Aquella persona que em feia somriure cada dia, i em donava la seva companyia. Les hores anaven passant i jo no arribava a casa, el camí cada cop era més negre, cada cop més estret, cada cop més llarg. De sobte m’adono que estic sola, que ell ja no hi és. Crido el seu nom i no em contesta. El seu cos hi era, la seva ànima s’alçava entre la boira com l’ombra d’un vaixell enmig de l’oceà. Ho sento, sento com has hagut de marxar, el càncer l’havia de tenir jo. No ho entenc.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.