No t’has imaginat mai caminant per un prat tot florit, amb margarides i grandalles, violetes i pixallits? Jo sí. He sentit una punxada al cor. Diuen que és perquè estic cansada. Pot ser, bona nit! Corro descalça, nua, nua de pensaments. Sento una veu: “vine… vine… t’estic esperant…”. No em preocupo pel camí que he d’agafar, simplement corro entre les flors que em cobreixen els peus, els genolls. Oh! Què és això, una bèstia, és blanca i gran, té ales! Sembla un equí, l’anomenaré Pegàs. La porta és oberta. Sento una veu: “vine… vine…”. Ja hi sóc, hi he entrat. Per què?, em demano per què. Una sala negra i un buit etern. Per què?
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.