No m’adonava del que tenia, del que valia la vida. Una malaltia em va obrir de cop els ulls. La por de perdre la persona més important per a mi… tot va ser tan ràpid! Res tornaria a ser com abans, en aquell moment estava totalment abatuda. Vaig començar a donar-li valor a les petites coses que abans ni tan sols apreciava. Els metges em deien que no patís, que tot sortiria bé. Em queien llàgrimes de por, però vaig estar allà, al seu costat. Ella era molt forta i les dos volíem que ens en sortíssim juntes. Jo li donava totes les meves forces mentre em preguntava per què havia estat ella l’escollida. Mai ho arribaré a entendre.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.