Portava la música al màxim. M’havien dit que posar-se a cent amb música destructora i sortir-ne viu era cosa de bojos. Aquesta bogeria em mantenia viva. Era l’única manera d’oblidar el passat. Somiava a saltar de molt amunt de la mà d’algú per immortalitzar aquest sentiment i impedir-ne la destrucció. Però l’eternitat és per a bojos plens d’adrenalina. Ja no en queden, de bojos tan bojos com per deixar dos noms gravats en arbres, bojos que encara creuen en l’amor i s’hi deixen la vida. Ja cap boig faria una bogeria semblant. Jo que en volia un, però on? Simplement ja no en queden d’aquesta classe de bojos.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.