Inspiro profundament i obro els ulls. Només veig fulles, de tots els colors, que llisquen pels arbres i després de seguir un llarg recorregut ballant amb el vent, arriben al terra i envaeixen el carrer. És com si tot seguís el ritme dels nostres cors que avui bateguen com mai. El riu, al nostre cantó, canta una simfonia que li dóna al moment un to màgic. L’agafo de la mà i m’abraça. El trobava a faltar, i molt. Em sento lliure, estúpidament feliç. Vull parar el temps, congelar el moment i tancar-lo en una ampolla. Sé que desapareixerà… Parpellejo. És fosc i encenc la llumeta de la tauleta de nit. No hi és, ha desaparegut, ho sabia.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.