Pujo amb l’ascensor, sisena planta. Quan s’obren les portes fingeixo milers de reaccions pensant que seràs allí dedicant-me una de les teves mirades, un dels teus somriures de sempre, tot i el dolor que tinguis, o potser, m’estaràs contant una de les teves anècdotes. És a dir, comptava que hi series però, s’obren les portes de l’ascensor i el que no veig de tot això és a tu. És el que em passa pel cap quan intento afrontar aquesta solitud que crec que m’està emmalaltint. Internament desitjo que estiguis amb mi regalant-me totes aquelles experiències viscudes i que mai podran tornar.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.