En el precís instant en què trobo a faltar aquelles mirades comprensives, quan reflexiono sobre el meu futur, uns homes desconeguts em venen a buscar i no sé on em porten, però sé que són portadors de males notícies. Recordo els seus rostres amb nitidesa, tristesa i ràbia.
Els que em van donar tot el seu afecte, el seu amor, el seu tot per veure’m feliç, ara ja estan al cel. Els trobo molt a faltar. No puc parar de pensar-hi. Em penedeixo de no haver-los explicat els meus problemes perquè em donessin més consells. Sabré viure sense ells? Penso en les abraçades plenes de tendresa que em feien i els records són l’únic que em queda.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.