Tot era de color, sempre duia un somriure, sempre tenia forces per continuar, tenia molts amics. I en aquell moment per mi eren els millors que ningú podia tenir. Però els colors van començar a apagar-se, el somriure a disminuir, i les meves forces a esgotar-se a poc a poc. Fa anys que no sé d’aquella gent que ho era tot per a mi. Van anar allu-nyant-se, tant… Fins quedar-me sola. En el moment que més els necessitava. Ara només em queden els records esvaïts, que van envellint a poc a poc amb el pas del temps. Mai tornarà a ser el que era abans. No es pot viure en el passat, però a vegades és l’única manera de poder seguir.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.