Tot era negre, no hi havia cap soroll. De sobte vaig sentir els plors d’un nen i no sabia d’on venien, però sentia que l’havia d’ajudar. Criadava « mama » amb una veu peculiar, coneguda, era el Vadim! Però no podia ser ell, jo era a la universitat i ell era a Andorra. Vaig començar a anar a les palpentes per per ajudar-lo, m’estava tornant boja, no trobava la sortida, no el trobava a ell ! Vaig notar una mà que em tocava l’esquena i, de sobte, no vaig sentir res més.. era a terra i no podia aixecar-me, estava immòbil. Més tard sentia el pare que cridava el meu nom, vaig obrir els ulls, tot s’havia acabat com si fos un malson.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.