Ha arribat el dia, m’emporto les coses del lloc on tants moments vam compartir, mentre les llàgrimes regalimen pel meu rostre, m’abraces. Una abraçada amb sabor d’amistat. Em demanes temps, quan els dos sabem que la paraula temps és un “adéu”. Necessito escoltar la maleïda paraula, sense por. Només el temps guarirà les ferides que em faràs en pronunciar-la. Te’n vas, m’abandones, sol, trist i amb l’ànima esberlada. Tot marxa, aquells petons dolços, aquelles mirades captivadores, les teves mans suaus com la seda. I jo? Què sóc jo? Un trencaclosques mancat de la peça més important, tu. Foscor, els llums s’apaguen. Torna!
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.