Ella habita vora l’Atlàntic, disposa de vistes meravelloses al gran blau. Avui, passeja sense solta ni volta. Evidentment res estava escrit, el destí no avisa prèviament els implicats en el seu joc. Amb la mirada absent i la ment en blanc, perd, o potser aprofita subtilment els seus últims minuts. Decideix acostar-se a la vora del llit dels seus pensaments, al confident durant aquests llargs anys. Ajupida, estira la mà per sentir una vegada més la frescor de les onades, esmola l’oïda per delectar-se amb la dolça melodia que les aigües emeten quan baten contra el penya-segat amb una senzillesa aclaparadora. Arriba l’hora. Silenci.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.