Em desperto. No sé on soc. Tot és fosc, molt fosc. Sento un pip continu, molt agut i eixordador. M’angoixa. No estic bé. No sé on soc. Sento. Sento el silenci amb aquell pip continu. Cap més soroll m’ajuda a saber on soc. M’aixeco, vull sortir d’aquí, vaig cap a la porta. Però, quina porta? No n’hi ha cap. Segueixo caminant… No hi ha paret. No m’aturo, ja la trobaré. Però no la trobo. Tornaré al llit, em giro, camino… De cop em veig a mi mateix. Allà, estirat, en un llit blanc. Pàl·lid, inert, immòbil. Al voltant, tot de gent, trista, en silenci. Ja no sento el pip. Només sento plors, els de la meva mare, desconsolada. Veig la llum.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.