6 hores d’espera, 350 km/h, unes vies infinites, paisatges passant de pressa, núvols amb formes gracioses, persones assegudes, música pels meus auriculars, moltes parades, diferents tipus d’ocells, varietat d’arbres i cims únics. Un casament que m’esperava, una família que tenia ganes de veure’m. No sé com, tota aquesta emoció es va transformar en tensió, tristesa, mals de cap, crits, indiferències, ignoràncies, desesperació, insults, plors, ximpleries. La veritat és que no m’ho esperava, però després del que va passar, la meva mare em va donar permís per no tornar-hi mai més.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.