La pluja queia com espases al meu damunt, estirada amb les mans creuades al pit, coberta de terra i envoltada de gent que, en un moment havia arribat a estimar, ara observava la situació. Sempre havia estat una de les meves preguntes saber qui assistiria al meu enterrament, però mai hauria imaginat que ocorregués als meus 25 anys.
I ves per on, l’assassina d’aquest crim restava immòbil al meu davant, fingint tristor. Sempre ens havien dit que la nostra relació era singular i això era el que portava tota la vida pensant fins aquell dissabte, quan la que havia considerat com a germana em va envestir amb el cotxe cap a un final mortal.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.