De sobte començà a cridar i em va treure del llit com si volgués endur-se’m l’ànima. El seu to no era agradable, però gairebé sempre era igual, excepte en contades ocasions en les quals decidia no cridar. Aquell matí em sentia amb les forces suficients per a contestar-lo així que vaig plantar-li cara. Allà, davant seu, portant encara el pijama, vaig començar a maleir-lo però ell no s’immutà; continuà cridant, quasi ofegant-se, i semblava que ho feia amb més força que mai. De cop i volta, vaig posar-li la mà a sobre i callà, callà per tot el dia. Havia apagat el despertador, però calia donar-se pressa: ja era dilluns.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.