Està connectat, confinat, sol, al seu llit d’hospital. Diu a la seva mare de confiar en la medicina, però en el fons, el seu cor guarda la seva desesperació. Fa creure als seus germans petits que és només un joc, quan l’operen. Ja no té cabells i se li fa difícil respirar. La quimioteràpia el deixa sense energia per parlar i les visites es fan poc freqüents. Fa olor d’hospital, el mateix gust amarg de la sensació de no tenir el control de la seva vida. Ell escolta els metges parlar de manera incomprensible. Està condemnat i només té 16 anys… Però, li queda l’esperança, aquella sensació que li fa veure cada minut com un regal.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.