Càncer, això és el que té el meu cosí. A l’estiu estava perfecte ja que podia moure el seu braç, després de tanta quimioteràpia. La mare em va dir de sobte, una nit d’hivern, que la tieta havia trucat plorant. Hauria de veure el meu cosí sense braç ni espatlla però es trobava bé moralment. Aquelles paraules em van marcar. Però, ara, el càncer li està afectant els pulmons. El Raúl era el germà gran que mai havia tingut. L’hora de veure’l havia arribat i no sabia com reaccionar. Em deia –no ploris davant d’ell– però m’era impossible i ho hauria d’assumir. De sobte, em vaig girar i estava allà caminant amb la seva xicota.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.