He omplert la tasseta de cafè, hi he afegit sacarina, remeno amb la cullereta i observo en la superfície del líquid calent un petit remolí on es dispersa de forma el·líptica l’escuma edulcorant que es dissol. Em recorda una galàxia. En els quatre o cinc segons que tarda a desaparèixer imagino que era de veritat, amb planetes i estrelles. Porto la tassa als llavis i imagino que bec un forat negre. Segur que la direcció dels nostres segons té una altra escala, potser aquest univers on habitem estigui construït per diverses gotes d’una substància en el trànsit de dissoldre’s en algun fluid abans que uns gegantins individus se les beguin.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.