Dimecres, 18 de novembre del 2026 Relat núm. 5.740 de 6.616
e_640 Microrelats dels estudiants d'Andorra

Relat Relat núm. 5.740

Veiem massa pel·lícules?

Alejandro Bejarano 3ème H Lycée Comte de Foix 22 de desembre del 2024 Lectura: 1 min · 651 caràcters

Un d’aquells pocs dies que feia el trajecte de tornada de l’escola a peu, em vaig adonar que algú em seguia. Sentia una presència darrere meu que avançava al meu ritme. Ja estava gairebé arribant a casa, però, com que no volia que aquell desconegut sabés on vivia, vaig passar de llarg el portal. Va ser precisament llavors quan vaig notar que se m’acostava més. De l’ensurt, vaig començar a córrer intentant fugir-ne, però ell també va accelerar. Estava nerviosíssim. Vaig girar-me i la seva cara em va semblar familiar.  I tant que ho era! Era el meu pare. “Per què corres, nen? On vas?”, em va demanar. Em vaig sentir tan alleujat que fos ell.

T'ha agradat aquest relat?

Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.

■ Continua llegint altres relats