Dia: 19 de març de 2011

Àstrid Janer_4t A SECUNDÀRIA_ESCOLA ANDORRANA D’ENCAMP

Obro els ulls. Estic assegut en un sofà gris fosc. L’únic que dóna color a la sala és un gran ram de flors de tons vius. Pel que sembla, no estic sol. Hi ha molta gent, alguns coneguts i d’altres que ja havia oblidat; fins i tot em sembla veure-hi familiars. La meva germana petita passa per davant meu amb els ulls botits de tant plorar. Vull consolar-la, però ja s’ha ficat en una sala que connecta on em trobo. La segueixo i entro a la sala contigua. No entenc què passa; m’hauré adormit? Em desplaço entre la gent, que ignoren la meva presència. Sóc en un tanatori. Miro l’interior del taüt, fins que entenc que sóc jo qui és a dins.

Mireia Mandicó_4t A SECUNDÀRIA_ESCOLA ANDORRANA D’ENCAMP

Una vegada, una noia amiga meva estava enamorada d’un noi; bé, no enamorada del tot, però li agradava bastant. A ell, també li agradava ella, però no s’ho deien, com sol passar en molts casos. Aquest noi, també era amic meu, encara que estàvem bastant distanciats. Eren dos amics meus, i jo no volia ficar-me al mig, volia que ells decidissin el que volguessin i jo no volia tenir res a veure-hi. Però inevitablement vaig acabar ficant-m’hi. Al final, va passar com sol passar amb les històries d’amor, que acaben malament, o com tu no vols que acabin. Les úniques històries que acaben bé són les dels contes, i aquesta vida no és un conte.