Andrea Canturri_1r Batxillerat Científic_ESCOLA ANDORRANA
La temperatura anava baixant uns graus a mesura que m’acostava, la seva respiració, forçada, formava baf davant seu. No estava espantat, m’esperava. Aquests eren els millors, els que sabien que ja era l’hora, es deixaven portar lentament mentre jo els bressolava. Sentia com el seu cor anava cada cop més lent, com el seu cervell recordava cada instant viscut. Una llàgrima va rodolar, silenciosa, galta avall i a poc a poc la seva boca va dibuixar un somriure. Un últim sospir, un parpelleig i unes paraules mentre la meva ombra es tancava sobre seu: Aquí estic, marxem.