Majors de 15 anys

ANNA RAMÉNTOL FÀBREGA_3r D EA SEG. ORDINO

Tot va passar un dia de sobte, ningú s’imaginava que aquella persona que tant estimava ja no estaria amb mi. Jo ja no podia explicar-li tot el que em passava, com em sentia, ni tots els pensaments que em passaven pel cap. Aquella persona era l’única en qui podia confiar i sabia que mai em fallaria. Tot el que havíem viscut s’havia acabat. Jo no sabia què fer ni com reaccionar a tot el que havia passat en tan sols un minut. Un dels pitjors minuts de la meva vida. No sabia per què havia de succeir tot d’aquella manera. A més a més, adonar-me de tot a la distància d’aquella persona, tampoc va ser fàcil. En un instant ell havia marxat, ja no estava al meu costat. Per què havia de ser així? Sentia com si m’haguessin clavat un ganivet al cor. Si ell ja no era amb mi és perquè estava MORT. 

MARTÍ FERNÁNDEZ_3r D EA SEG. ENS. ORDINO

La fi s’acostava. L’Alexander s’havia esforçat molt, no sols ell sinó tots al seu voltant s’havien esforçat molt, però no podien fer res més, a la falta de pocs minuts ja sabien que tot estava perdut. Però se seguien esforçant, tot i que sabessin que no podien fer res més, tots junts ho donaven tot. Tanmateix, no era suficient, ho intentaven cada cop més, però no podien fer res més. El rival era massa poderós, ni l’Alexander ni els que l’envoltaven a l’equip eren prou poderosos per vèncer aquell enemic. S’acostaven per intentar l’empat, però el rival els tallava i no els deixava avançar. Com més insistien, més fort es feia l’enemic. Semblava que creixia cada minut que passava. Els doctors no van poder fer res més per l’Alexander. Al final, el càncer el va matar. 

GEMMA NAUDÍ RUBIO_3r C EA Segona Ensenyança d’Encamp

Estàvem plantats l’un davant de l’altre. Ho estava aconseguint, aquells ulls verds fixos en mi em travessaven l’ànima. Ho sentíem tots dos, aquella flama interior cremava més que mai. No sabia què dir, un nus a la gola m’impedia parlar. A poc a poc s’anava acostant a mi, vaig decidir tancar els ulls. El sentia cada cop més a prop, fins que vam ser a pocs centímetres l’un de l’altre. Notava la seva suau respiració davant dels meus llavis. En aquell instant vaig saber que els nostres llavis es trobarien en un mateix punt. En el moment en què vaig sentir que aquell punyal em travessava el tòrax, vaig deixar anar l’últim sospir.

ARIADNA VALDIVIA ANGUERA_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Aquella mà que em portà pel carrer, aquella pell d’eriçó que em punxà, aquell pilar vestit de negre que al sortir ja hi era, aquells braços acollidors, la seva mossegada al cul, el seu toc modern, el seu “carinyo” i el seu “xata”. Tot això va canviar en un instant. Tot eren plors, gairebé no el veia, hi havia moltes visites amb bates blanques…  el seu malestar, trucades inesperades, males notícies… La seva mà ja no m’acompanyava, a penes em punxava la seva pell d’eriçó. El pilar semblava caure. De sobte, la vida donà una volta de 180 graus i tornava a ser com abans, la seva mà m’acariciava de nou. L’avi ja era amb mi.

HOUDA LAGMARI CHAOUI_3ème J LYCÉE COMTE DE FOIX

A primària vaig patir bullying cada dia de la setmana, per culpa del meu germà que no parava d’insultar, pegar i molestar a tothom. A vegades li deien que parés, que s’acabaria malament. Un dia jo li vaig dir que no es posés més en problemes, que es calmés, però no va fer cas. Llavors vaig decidir fer la meva vida i no ocupar-me més dels assumptes del meu germà. Això no va solucionar res, vaig continuar tenint problemes i el bullying va seguir existint. A poc a poc m’hi vaig acostumar, vaig haver de conviure amb aquest problema i va ser molt dur. No desitjo a ningú pasar per aquest mal tràngol.

SORAYA OLIVEIRA DA CUNHA_3ème J LYCÉE COMTE DE FOIX

Stranger Things em va agradar molt. Es va convertir en la meva sèrie preferida. Quan ja anava per l’altra temporada, una de les actrius es va convertir en la meva ídola. Tenia superpoders per moure les coses amb la ment, era genial. La part més interessant va ser que es va enamorar d’un noi quan el seu amic va desaparèixer. Per sort, més tard la va trobar al bosc i la va portar a casa seva. La seva mare no ho va saber mai. Perquè no volia tenir un càstig. Vull mirar més aquesta sèrie, em diverteix moltíssim i quan la miro no penso en res. La vull recomanar als meus amics i poder-la comentar amb ells. Quin tema de conversa!

AITANA GARCÍA ÁLVAREZ_3r A Col·legi Mare Janer

Sempre he sigut el més petit de la família. El que encara mira els dibuixos infantils amb 23 anys i a més celebracions he assistit, sol o en companyia dels pares. En tots els casaments de coneguts, no hi faltava el mateix comentari dirigit cap a mi: “Seràs el següent?”. Els primers cops feia certa gràcia, ho encaixava força bé, però tal com anaven passant els anys, menys. Jo els responia que era millor esperar per a trobar la persona indicada, però ells res, hi continuaven insistint. L’estrany de tot això és que totes aquelles parelles acabaven evitant-se, així que, sempre acabava tenint la raó. Cal esperar la persona indicada!

ARIADNA GARCIA_3r A COL·LEGI MARE JANER

Feia 1r de primària, tot era més fàcil, sense preocupacions, sense crits… Fins que veure les espelmes amb el número 14 i la mare de fons, “a fer els deures…”, què havia passat? On és aquella nena que es passava totes les tardes jugant? Allà em vaig adonar que res seria com abans. El temps passava i, per molt que ho intentés, hi ha coses en què havia de passar pàgina. No podria tornar-les a viure, però sí que podia recordar aquells vells moments. Després de tot, l’únic que ens queda són els records. Les persones se’n van i anem canviant. Tard o d’hora tot s’acaba. I just el rellotge em desperta. Començo 3r d’ESO.

IZAN NATAIO MALE_3r B EA 2a Ensenyança de Santa Coloma

Un dia un lladre es va colar en unes instal·lacions molt estranyes. Va estar mirant-les durant una estona i va entrar-hi. Hi havia uns espècimens molt estranys. Quan va encendre el llum, es va trobar que eren aranyes, però que tenien un color i una forma estranya. Semblaven monstres! El lladre es va quedar paralitzat i quan se’n va adonar ja tenia una de les aranyes al cap. Es va espantar molt i va començar a pegar-se al cap i l’aranya el va mossegar. Sorprenentment, l’home es va sentir molt bé i, de sobte, es va posar a volar. Aleshores, li van venir tots els mals i es va convertir en una espècie d’aranya.  Els poders no sempre són bons!

ERIC TRULLA SÁNCHEZ_3r B EA 2a Ensenyança de Santa Coloma

Una vegada hi havia una cega i un mut que eren d’un poble petit que es deia Grandia. Era un poble on vivien persones diferents, que tenien diversitat funcional. Un dia, la cega va anar al llac més gran de la zona, que era el més perillós. A ella li era igual, ja que s’hi va posar tan tranquil·la. No va veure el cocodril que s’apropava a ella. Va passar un mut que estava a prop i ho va veure, però no sabia com avisar-la. Aleshores es va apressar per salvar-la amb la seva barca. La va portar a un lloc segur i a la seva manera es van entendre i van parlar molt. Es van fer molt amics i fruit d’aquest amor van

SYASSER CHENNOUFI_3ème D Lycée Comte de Foix

Aquest hivern amb el meu amic Hugo vam anar als Alps francesos, vam decidir anar-hi per pujar el Montblanc. Quan vam arribar, vam pujar al telefèric i vam començar la nostra ruta per a l’ascensió. Abans, però, vam mirar la meteorologia i indicava bon temps. En arribar a dalt no hi vèiem gaire bé per la boira, però vam seguir. Al cap d’una bona estona, el temps es va tornar boig, no podíem fer ni un pas més. Vam trobar una cova i ens vam refugiar, vam passar-hi la nit i quan em vaig llevar, vaig veure l’Hugo mort, devorat per un animal, suposo… tenia por i vaig notar una saliva que m’envoltava el cap i una ombra immensa darrere meu.

JOANA DESIRE LIBERA HERRERA_3r D Lycée Comte de Foix

Avui em faig la pregunta del milió; et trobo a faltar? M’ho vaig preguntar per diferents raons. Avui he començat les classes. Quan vaig entrar a l’aula em va semblar veure’t assegut al costat de l’únic lloc lliure de la sala, però solament era algú amb les mateixes faccions. A la nit em va semblar veure’t a la lluna, però era la meva imaginació traint-me una vegada més amb la teva presència, fent-me creure que era més que un simple pensament. Brindo per tot el que vam ser que ser i que no tornarem a ser, ja que ara som estranys, estranys amb records, però estranys. La meva conclusió és que sí que et trobo a faltar. Ara et demano, eres tu?

SOFÍA CENDÓN DE PEDRO_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

El cel ha canviat. Ara es veu molt diferent, els núvols semblen haver estat pintats i la vegetació s’abraça. Quines històries t’inventes, Víctor! Quan jo era jove, era com tu. Els arbres em parlaven. Deien que el món acabaria sent l’escenari d’un teatre. Cada dia, la natura s’assembla més a nosaltres, vol aparentar el que no és. Com a les xarxes socials. El màxim “m’agrada” en una publicació. Esforçar-nos per la persona especial, esperant un tren al mig del desert. Hem de ser la flor acolorida, la més bonica i brillant envoltada del mal, lluitant contra la por, comentaris que volen acabar amb la boleta de llum de la nostra foscor.

NARAN CASAMAJOR ANAYA_3r B Col·legi Sant Ermengol

Saps què? Avui he anat a collir rovellons, com la vegada que ens vam perdre al bosc. Te’n recordes? El sol m’ha tocat a la cara i no se m’ha escapat cap bolet. Com que sé que t’agraden tant, et sembla que els faci per sopar? Sí, ja sé que m’estic mirant massa al mirall, però que sàpigues que ho faig perquè en les arrugues s’hi veuen reflectits tots els moments que he passat amb tu. Cadascú té la seva pròpia història. Una història que hem construït plegats. Tens fred? Jo, una mica. Vull que estiguis més abrigat i que, com a mínim, em miris amb un somriure cada vegada que et parlo. Crec que demà canviaré la teva fotografia del marc.

ADRIANA ROSA SANZ ALEGRIA_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dissabte d’estiu, vaig viure una història màgica amb la meva millor amiga i la bola dels desitjos. El dia en concret, a part de ser avorrit i tediós, vaig tenir la idea d’escriure-li perquè anéssim a la pista de bitlles per jugar una estona. Estàvem prenent alguna cosa i quan va ser el meu torn vaig agafar la bola rosa per jugar i, de sobte, va sortir una veu tenor de dintre i ens va alegrar la vida amb molts regals de molts tipus: petits, grans, de diferents colors, embolicats amb paper, mixtos per a mi i la meva amiga. Des de llavors cada dissabte d’estiu hi anem totes dues per veure si tornem a trobar la màgica bola rosa.

Izan Quintero Kutuzava_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

En un món en el qual els nens han d’anar a una presó, han de ser presoners vuit hores al dia i han de fer els deures a casa seva. Els professors solien ser avorrits i amargats, a més, posaven “observacions” i hores extres com a càstig perquè els pares sabessin que els nens es portaven malament i els castiguessin més, a casa. Els alumnes vivien avorrits i aterrits. Però hi havia professors que eren amables, divertits i estrictes al mateix temps, i els alumnes els esperaven impacientment i es posaven contents quan els tocava fer classe amb ells, però un dia el director va expulsar tots els que eren divertits.

Jhon Emerson Durant Bermúdez_3r C EA 2A Ensenyança d’Ordino

La patata, que encara és una planta i a més no és flor, no creix per dalt, creix per baix. Passats uns mesos, la patata per fi és una flor encara no pol·linitzada, però no creix per dalt, creix per baix. Arriba l’estiu, arriba la calor, les abelles necessiten flors. Per sort la patata obre la flor, i l’abella la pol·linitza en un acte d’amor. Passen els dies i la flor es marceix de mica en mica, ja que no creix per dalt, creix per baix. Finalment, la flor mor, però la collita de patates comença, un pagès arrenca les patates i les posa a la venda. Sembla que la patata arriba a un restaurant, comença a ser bullida en aigua calenta, es comença a fer tova per dins, surt de l’aigua i quan és oberta, no és com un tubèrcul normal, és morada, anomenada Ube. I acaba sent un pastís.

Eric Casal Martínez_3r C EA 2a Ensenyança d’Ordino

Res, sempre en blanc, sense res a dir en els moments més inoportuns. Busques i busques, però no hi ha manera, trobes coses que no serveixen de cap forma. Enervat, demanes ajuda a algun company o amic, però ells estan tan perduts com tu. El temps es va esgotant a poc a poc, desesperat, intentes trobar alguna cosa fàcil, ràpida i entenedora. Mirant enrere, proves de reutilitzar alguna idea ja creada, però cap funciona. Vas com gos sense cap pensant llocs, moments, històries… mires cap a totes bandes i enlloc al mateix temps. La bombeta s’encén, de sobte la trobes, la teva meravellosa idea, estàs eufòric, ja pots redactar la teva gran pensada i que tothom la sàpiga. Finalment, no et serveix per a res, ja que el temps que tenies ha acabat i et treuen el full del davant.

Thiago Cuartero Venegas_3r B CE Maria Moliner

Un dia, una gota de pluja va caure al terra d’un bosc silenciós. Les altres gotes van riure, dient-li que era massa insignificant. Però la gota no es va rendir. Va unir-se a altres gotes, i juntes van formar un rierol que cantava cançons mentre fluïa cap al riu gran que passava més a prop.

La gota petitona va comprendre que, tot i ser petita, podia fer grans coses quan s’unia amb altres. I així, va voler ensenyar que la unió fa la força, i que fins i tot  les petites coses poden aconseguir fer canviar grans coses.

Natasha McCarthy Rodríguez_3r B CE Maria Moliner

L’alarma va sonar, el meu cos va fer un salt. Els números il·luminats indicaven les tres de la matinada. Al meu voltant hi havia una dotzena de persones. Semblava un ritual… Vaig tancar els ulls amb l’esperança d’adormir-me. Va funcionar, però al cap de poc la meva tranquil·litat va desaparèixer i va ser reemplaçada per un terrible malson. L’alarma va sonar. Indicava les tres. “Que estrany… feia una estona eren les tres”-vaig pensar. De sobte, un munt de crits ensordidors van omplir l’habitació. El soroll de l’alarma intermitent augmentava: pip pip pip… Saltant del meu llit com el Dràcula del seu taüt, em vaig alliberar d’aquell martiri.