Dia: 12 de juny de 2011

Noelia Carvalho_2n B_LYCÉE COMTE DE FOIX

Encara que només eren les quatre de la tarda, la noia va sentir que era l’hora de marxar. Ell l’estava esperant a casa, com sempre. De camí, va decidir aturar-se un moment, era com si algú l’estigués empaitant des de feia una bona estona. No va fer cas i va continuar caminant fins que va arribar al portal. Va pujar sense deturar-se fins al segon pis. Ella sentia que ell l’estava esperant, darrere la porta. Però l’aroma d’un perfum conegut va deixar-la immòbil durant uns pocs segons. Era a punt d’introduir la clau al pany quan l’obscuritat d’un drap de seda va prohibir que ho fes i una veu dolça va xiuxiuejar: t’estimo. Era ell.

Mireia Viladrich_2n B_LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui m’agradaria adreçar-me a les persones que no estimen la vida. Com que he llegit alguns relats, he volgut parlar d’algun tema diferent: la vida i la mort. A la gent no li agrada parlar d’aquests temes però vull recordar que la vida (que no tothom valora) s’ha d’aprofitar. Veure algú estimat desaparèixer provoca una impotència tan forta que l’única cosa que es fa és pensar que la vida no regala res i que la mort, sense pietat, no espera. De veritat, vull fer entendre a tothom que cada segon és important. La vida és un regal que ens ha tocat i que l’hem d’aprofitar al màxim, perquè la mort en tot moment ens la pot prendre.