Dia: 29 de desembre de 2011

Marta Pons Armengou_4t ESO COL·LEGI JANER

No sé per on començar, pel principi suposo, com totes les històries. Abans que tot passés. Tornàvem a casa, era fosc, miràvem els estels. El pare deia que mai havia vist un cel tan serè. Alguna cosa trencà el silenci interposant-se davant nostre. De sobte, un salt en el temps. Vaig despertar-me envoltat de tubs i màquines. La mare em va mirar, vaig demanar-li on era el pare. Ella no va dir res i va començar a plorar. Vaig entendre que no el tornaria a veure. Alguna cosa impedia el meu moviment, no podia aixecar-me. Des d’aquell dia les rodes d’una cadira són els meus peus. Miro els estels, el cel és serè, ell està amb mi.

Begoña Ripoll_4t ESO COL·LEGI JANER

Sense adonar-nos que el cava s’ha reduït a zero, sumem les ganes d’obrir una nova ampolla vora la llar de foc. Calcula l’arrel quadrada dels meus cabells amb un petó apassionat i després mira’m als ulls i compta quants angles rectes té el meu somriure, mentre em murmures a cau d’orella que hi ha coses que tendeixen a infinit, com les meves ganes de plantar-te un petó ara mateix. Sento no haver-t’ho dit abans, suposo que tenia massa por de no ser tan important com una ics igualada a zero, que al final sempre acaba sent el que no volia ser.