Marta Pons Armengou_4t ESO COL·LEGI JANER
No sé per on començar, pel principi suposo, com totes les històries. Abans que tot passés. Tornàvem a casa, era fosc, miràvem els estels. El pare deia que mai havia vist un cel tan serè. Alguna cosa trencà el silenci interposant-se davant nostre. De sobte, un salt en el temps. Vaig despertar-me envoltat de tubs i màquines. La mare em va mirar, vaig demanar-li on era el pare. Ella no va dir res i va començar a plorar. Vaig entendre que no el tornaria a veure. Alguna cosa impedia el meu moviment, no podia aixecar-me. Des d’aquell dia les rodes d’una cadira són els meus peus. Miro els estels, el cel és serè, ell està amb mi.