Paula Sopena_3r B E. ANDORRANA SANTA COLOMA
En el moment en què vaig obrir la porta de l’habitació, em vaig quedar completament paralitzada. Ja no quedava res d’ella, la meva nineta, la meva petita princesa havia desaparegut per complet, i cada cop la sentia més lluny. Els daurats i llargs cabells ja no queien per les espatlles, la vermellor de les seves galtes era ara d’un to pàl·lid, els ulls verds ja no tenien la mateixa brillantor, sinó que ara eren com un pou buit i no desprenien cap mena de sentiment. Ja no podia parlar amb mi, però estava segura que tenia alguna cosa a dir-me. Vaig agrair el mar de cables que la rodejaven, eren l’única cosa que quedava, que la seguia mantenint amb mi.