CARLA BLANCO_4t d’ESO COL·LEGI DE LA SAGRADA FAMÍLIA
L’hivern és davant meu, però insisteix que em posi a l’aigua. A l’aigua freda i glaçada d’aquell llac abandonat. Nego amb el cap mentre m’assec, suaument, sobre la pedra. Ell se m’apropa, m’agafa de la mà i de cop em puja a l’espatlla. Somreia mentre corria cap al llac i jo el cridava. Semblàvem dos nens petits esbojarrats. Però saps què? Em va deixar anar massa tard i mentrestant notava un calfred per l’esquena, estava immòbil i no era a causa de l’aigua freda, sinó d’ell. M’havia fet un petó a la galta mentre deia: “És estrany, que hi hagi tantes estrelles al cel i només pugui observar l’única que tinc al costat…”