Mes: abril de 2014

Anonio Martos_Tle Restauració LYCÉE COMTE DE FOIX

Una dona trista. Cada dia asseguda a la mateixa hora i al mateix banc del metro. Un dia fred de maig, a les 00.40, em vaig omplir de valor i m’hi vaig apropar, li vaig preguntar què li passava i per què estava sempre asseguda en aquest lloc. Va girar el cap i em va mirar: el que em va dir em va deixar amb la pell de gallina. “Dissabte passat van assassinar el meu marit just aquí, el van empènyer a les vies.” Sense pensar-m’ho li vaig donar el meu condol. Ella no va dir res, estava a punt d’arribar el tren. De cop, la dona s’aixeca i amb la mirada perduda s’apropa a les vies i s’hi llança. Quan vaig voler reaccionar, ja era tard.

Ian Ballesté_Tle Restauració LYCÉE COMTE DE FOIX

Les hores transcorren al llarg del dia. Les ombres es tornen més fosques i la llum de dia s’atenua a poc a poc. L’estació de tren d’Atocha, situada a la capital d’Espanya. La gent passava, uns darrere els altres, tots capbaixats. Un llegint, l’altre amb els auriculars, però una cosa en comú, tots atabalats. De cop, tot es va tornar més silenciós, com si el temps s’hagués aturat fins que crits i empentes sorgien de la massa de gent que es trobava a l’estació. En aquell moment vaig anar a buscar el cotxe mentre la meva dona es trobava en aquella multitud que no va tardar gaire a volar pels aires.

AnaFerreira_CAP 2 LYCÉE COMTE DE FOIX

Hi havia una nena que es deia Clara. Era el seu primer dia de classe. La Clara tenia molta por de no ser ben rebuda pels seus companys, de les seves reaccions. La mare la va portar amb cotxe fins a l’escola. Quan van arribar, la Clara li va demanar a la seva mare d’acompanyar-la fins a classe. Se sentia sola. Ja a classe, la Clara va seure al costat d’una altra nena, la Laura. Al cap d’una estona els pares, que havien acompanyat els seus fills fins a la porta de classe, havien de marxar. El nou curs començava. La Clara i la Laura van començar a parlar i més tard, al pati, a jugar. Encara avui dia són amigues.

Filipa da Cunha_CAP 2 LYCÉE COMTE DE FOIX

Una jove parella de divuit anys va anar a Las Vegas de vacances per primera vegada tots dos junts. No coneixien res de la ciutat i van decidir parlar amb un bon amic que vivia allí per fer de guia turístic. L’amic els va proposar quedar-se a casa seva durant la seva estada. I així ho van fer. Al dia següent, van sortir a visitar la ciutat, i a la nit van anar a un bon restaurant a sopar. Mentre la parella sopava, de cop, es van trobar els seus pares. També, a Las Vegas! Va ser la gran sorpresa! Havien vingut! L’endemà, encantats, van fer tots junts una excursió i van admirar la bellesa d’aquesta ciutat.

Nora Segura_3r C INSTITUT ESPANYOL

10 d’abril de 2013
Hola diari! Feia temps que no escrivia, ho vaig deixar perquè pensava que escriure en un diari era una estupidesa. Ara t’escric perquè no em trobo bé, em sento molt sola. Avui ha estat un dia normal per a tots menys per a mi, m’he adonat que estava enamorada d’ell… 24 d’abril de 2013
Ahir era Sant Jordi, jo em sentia molt trista només de pensar que a mi ningú em regalaria la rosa. Però ell va aparèixer amb una rosa preciosa i em va dir que m’ estimava i em va fer un petó dolç als llavis… Li vaig dir que jo també l’estimava. El meu cervell no deia res, va parlar el meu cor. Gràcies diari, a tu també t’estimo!

Juan Pedro Piñeron_3r C INSTITUT ESPANYOL

La meva infantesa va ser molt divertida. Vivíem a Andalusia. Sovint anava a la platja i saltava dels penya-segats. Després anava amb el meu pare per les roques a pescar, a agafar crancs i pops. Durant les festes, anava amb el meu cosí a la fira. Les atraccions que més m’agradaven eren les escopetes de suro i els dards. Aconseguia molts premis ja que tenia bona punteria. També anava a la piscina i jugava a futbol amb els amics. Eren dies d’aventura i felicitat. Poc temps després, va morir la meva cosina; aquesta tragèdia em va trasbalsar profundament i em vaig apartar de tot durant algun temps. Llavors, va acabar la meva infantesa.

Andrea Montero_2nde A LYCÉE COMPTE DE FOIX
No sóc la noia que busques, ni la més guapa, ni la més intel·ligent. Només sóc una més entre totes. Però sé que t’estimo, i això res ni ningú ho podrà canviar. Voldré ser petita només per ser la “teva petita” i t’estimaré com ningú ho hagi fet mai. T’abraçaré tan fort que et deixaré sense respiració. Escriuré el teu nom a la sorra cada estiu. Quan t’agafi de la mà no voldré deixar-la anar mai. Els meus petons tindran millor gust que un pastís. Et dedicaré mil cançons i et faré riure amb les coses més ximples del món. Se m’escaparà el teu nom en qualsevol conversa i esperaré cada minut que et connectis per recordar-te que t’estimo.

Cinthya Rodríguez_2nde .LYCÉE COMPTE DE FOIX
La vida és la conseqüència del conjunt d’accions que realitzem… Cada pas que donem, cada cosa que fem ens condueix a algun lloc per un camí diferent. Llavors arriba el: per què? Mai us heu preguntat com heu arribat a ser qui sou? Per què entre tots els camins que hauríem pogut triar i entre totes les coses que hauríem pogut ser, hem acabat així? I llavors penses què hauria estat de tu si haguessis dit que sí o que no, si t’haguessis arriscat o retirat, i comences a penedir-te d’algunes decisions… Penses com podia haver estat tot… potser hauria estat millor. Per això cal pensar què fem per no sentir mai aquest penediment.

Joel Sola_3r B EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA
No gaudeixes de les persones fins que les estàs a punt de perdre. Perdre el germà és el més dolorós que et pot passar. No penses mai en això fins que passa. És trist que uns pares enterrin els seus fills i no al revés. Sí, als seus fills, perquè jo ja no vull viure. La vida et canvia, ja no tinc més ganes de viure, la vida ja no té sentit per a mi. Si la vida no em permet estar amb el meu germà, doncs no vull viure. Ho sento pels meus pares, us estimo molt, però no suporto aquest dolor de no tenir la persona que més m’estimo. La vida és molt injusta. El meu germà es mereixia un altre final.

BEA QUINANS_3r B EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA
Hola germaneta, t’escric perquè ell està a punt d’arribar. Està enfadat, furiós, i… tinc por. Tant de bo poguessis estar aquí amb mi, pot ser quan ho llegeixis ja no hi seré. No li diguis al papa ni a la mama qui ha sigut, tu ho saps, però no els diguis res, si us plau, aniria a per vosaltres i prefereixo donar la meva vida abans que us faci alguna cosa. No us preocupeu per mi, jo estaré bé, i si us plau, no facis res, i no diguis res. Ja saps que us estimo molt, i tot això ho faig per vosaltres. Et deixo que està picant molt fort a la porta. Recorda per últim cop que ets la millor i que t’estimo amb bogeria.

Carina Franco_Estètica 2 C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL
Sona el despertador. Em llevo del llit i apago l’alarma. No tinc cap missatge al mòbil. Me’n vaig a dutxar. Em miro al mirall, no m’hi veig reflectida, una estranya sensació m’envaeix. Silenci. La solitud m’abraça. Tot és fosc. No em fa mal res. Em pentino. Em maquillo. Em vesteixo. Agafo les claus del cotxe. He quedat per esmorzar amb la meva mare. Arribo i li dic “hola”. No respon. Li petonejo la galta. No reacciona. Vaig a la sala del costat. Reconec familiars i amics envoltant una caixa. M’atanso i miro dins. Sóc jo amb els ulls tancats, sense respirar i amb els braços creuats. Sento els plors incontrolats dels éssers estimats.

Raul Manwani_Micro 1 C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL
Una vegada em van dir que no m’oblidés el llapis a classe perquè si no tens llapis no podràs fer l’exercici, si no fas l’exercici no entendràs la lliçó, si no entens la lliçó, suspendràs l’examen, si suspens l’examen suspendràs l’assignatura, si suspens l’assignatura repetiràs curs, si repeteixes curs no tindràs estudis, si no tens estudis no tindràs feina, si no tens feina no tindràs casa, si no tens casa no tindràs família, si no tens família estaràs sol, si estàs sol tindràs depressió, si tens depressió no menges i si no menges moriràs. Per tant, he arribat a la conclusió que, si no porto el llapis a classe moriré.

Carina Rodríguez _2n batxillerat INSTITUT ESPANYOL

El veus i, des de la punta dels dits dels peus fins a dalt de tot del cap, et recor­ren un munt de pessigolles. Tot comença tancant els porus de la pell fent que es posi el borrissol de punta, la pell de gallina. Després, passa a ser com una mena de fredor agradable que travessa el teu cos; baixa fins a l’estómac i aquí comença la “festa”. Un munt de papallones volen amb les seves petites ales i recorren tota la part de l’abdomen. En sentir això, ens crea una sensació tan agradable que el cor batega fort i el nerviosisme aclapara la nostra ment. Encara no saps què és? T’ho diré jo, estàs patint el meravellós procés de l’enamorament.

Jean Paul Cortés _2n batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Ai, aquest avi… qui el comprèn! Sempre amb la mateixa història. Fa més de mitja hora que ha pujat a la seva cambra. “Trigaré tan sols tres minuts, he d’agafar les pastilles” –m’ha dit. Estic segur que està jugant a la Play 16. Com sempre. Recordo un dia que va posar la seva música antiga la nit de Nadal. En lloc de les nadales va i posa el seu techno passat de moda. Per fi ja baixa i porta aquest somriure especial; aquella llum als ulls que li neix cada vegada que parla per videoconferència amb la seva xicota de la Xina. Riurà quan li doni l’últim volum de la seva col·lecció de manga pels Reis? Ja són les dotze. Feliç 2061!

Andrea Antich_TSA LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan arriba l’últim any d’institut has de començar a plantejar-te què vols ser de gran. Has de triar la universitat, la ciutat… Totes aquestes preocupacions van acompanyades de la pressió dels pares o dels professors per prendre la bona decisió i, a vegades, em sembla que les seves no són les que realment vull. Aquest fet em fa dubtar. Has de decidir la teva nova etapa, que finalment, després d’aquell clic a la tecla Enter, determinarà la resta de la teva vida. I en aquell segon, et passen moltes imatges. Imatges del teu passat i fins i tot del que podria ser el teu futur. I és que, t’ha arribat realment la por.

Joan Comas_TSA LYCÉE COMTE DE FOIX

Només queden deu minuts per al final, i sóc incapaç d’aixecar-me. Aquesta última jugada m’ha destrossat. M’incorporo amb poca energia. He d’aguantar. Anem guanyant i ja no queden canvis. Si tornen a marcar perdem i és quasi impossible aconseguir fer passes amb el camp ple de neu i la pilota congelada. Ja no noto les mans, però he de fer un últim intent per l’equip. Gràcies als últims esforços recuperem la pilota, l’àrbitre ens diu que és l’última jugada. Tot l’equip ho té clar. La pilota ha d’anar a fora per guanyar. De cop, tots els espectadors criden. Ho hem aconseguit. Aquests últims  esforços han valgut la pena. Hem guanyat.