Arnau Fonzález_3r B COL·LEGI ANNA MARIA JANER
Ell ja em va avisar, però jo de cap manera li vaig fer cas. Em va dir que a la mínima que sentís la paraula “JA!”, parés quiet, no em mogués més i no digués res. Era una manera indirecta de dir-me que era un pesat, un neguitós, i que molestava a tota hora tothom. Ell va començar el compte enrere: – Cent, noranta-nou, noranta-vuit, noranta-set, …, cinquanta-cinc, cinquanta-quatre, … vint-i-u, vint, dinou,… cinc, quatre, tres, dos, un, JA!
Em vaig aturar, no vaig quasi ni respirar, i evidentment, no vaig dir ni una sola paraula. Mai no m’havia imaginat que, estar tan i tan quiet i tan callat, hagués pogut ser tan incò- mode.