Luna Marcet _3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX
Aquell instant precís en el qual em creuo amb la persona que he estimat i amb la qual he passat els millors moments de la meva vida i amb qui ara ja no em parlo. Veig com em mira als ulls i dins seu em demana perdó, em suplica que em pari, que en parlem i que ho arreglem. Jo caic en la seva mirada i em tornen a venir tots aquells instants que ara desitjaria esborrar com qui esborra una foto, però per desgràcia no és possible. Recordo totes aquelles tardes, tots aquells somriures, tots aquells “et necessito”. Tinc ganes de plorar, de rendir-me, d’abandonar-ho tot i de desfer-me. Però no, no ho faig. M’aturo, passo de llarg i somric.