Mes: novembre de 2015

Marc Miquel _3r A COL·LEGI ANNA M. JANER

Em vaig despertar, semblava un dia qualsevol, però no era així. No podia creure el que em passava. Aquell era el dia que feia tant de temps que estava esperant. Ja era major d’edat. Havia deixat enrere la meva infància. Tot havia canviat. Per fi era prou gran per prendre decisions, podria fer el que sempre havia volgut; però, un sentiment em pressionava. Tenia por d’abandonar els meus somnis, de compartir la meva felicitat, tenia por de la vida. Aquells petits moments que havia viscut no els tornaria a sentir. No sabia què fer. Em venien dubtes de com afrontaria aquesta nova etapa i un sentiment d’enyorança em feia tornar enrere.

Thalia Grifoll_3r A COL·LEGI ANNA M. JANER

Quan estic sola a casa llegeixo i escolto música. Si visqués en un poble passejaria pels camins. Aquí, a la meva mare li fa por que surti sola. M’enfado i no l’entenc. Somio que sóc gran i ella encara em renya. Quan em desperto encara la sento i li ho explico. Ella se’n riu i em diu que exagero. Ja fa temps que no discutim tant, veu que estudio. Quan suspenc, ja hi tornem a ser! La  mare em cuida i jo a ella, quan em deixa. Quan sigui gran i visqui sola no estaré mai a casa, faré tot el que ara no em deixa fer. Però sempre aniré a veure-la, perquè serà quan la podré cuidar de debò. I l’acompanyaré on vulgui, tal com ella haurà fet amb mi.

Àlex Gonzàlez_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

L’Èric era un nen a qui només li agradava jugar amb el Pere. Ells sempre jugaven junts, a futbol, a basquetbol… Però al Pere cada vegada li agradava menys aquest company i se’n va buscar d’altres. Quan l’Èric ho va saber, no li va fer gens de gràcia… El Pere va tornar a quedar amb els nous amics per passar una tarda de jocs al parc. Però llavors l’Èric va esperar que el Pere tornés a casa, al vespre, després del parc, i punxant-lo amb un ganivet al coll li va xiuxiuejar a cau d’orella: “No ens separarem mai més.” Li va clavar el ganivet quatre vegades al pit i el va arrossegar fins a casa seva per jugar plegats a futbol, a basquetbol…

Nicolas Torres_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Més d’una vegada m’he posat a la pell de les desafortunades persones que han patit la guerra. Actualment, Síria està en guerra i els crits de les famílies afusellades omplen els car­rers. Sento als telenotícies que és un problema greu, es nota que la resta del món se’n preocupa, però dubto que actuï algú per solucionar-ho. M’agradaria poder ajudar, però no tinc els recursos necessaris per fer-ho. Penso que algú els té i que pot donar-los la mà i alleujar els afectats. Segurament, la guerra seguirà i es repetirà en altres països; desgraciadament, a la raça humana ens agrada més estar en conflicte que en pau, comparem el poder amb la força.