Amal Mohamed_3r D INSTITUT ESPANYOL
Altra vegada em torno a despertar a la mateixa habitació, aquella tan fosca, sense cap finestra, i el pitjor de tot, sense cap acompanyant. Em sento tan sola i a la vegada tan trista, que ja no em queda cap llàgrima per vessar, s’han acabat totes, de problema en problema, encara que les trobo a faltar. He decidit no plorar més, perquè en quatre dies me n’aniria d’aquella habitació, aquella habitació d’hospital que no oblidaria mai, on he passat tant temps per pensar en mi i en la vida, i què faria en un futur pròxim. M’he proposat començar una nova vida, sense plorar i sense problemes. I aquesta nova oportunitat començarà ara!