Dia: 26 d'abril de 2016

Sheila Arroyo_3r B COl·LEGI ANNA M. JANER

Anàvem amb moto pels carrers a mitja nit. Jo no portava casc. Ell conduïa massa ràpid i davant d’aquell comportament insòlit, li vaig demanar que s’aturés. No va parar. Em va pregar que li digués que l’estimava amb totes les meves forces i pararia. Li ho vaig dir i tampoc va complir. Li vaig suplicar altre cop, i em va respondre que li tragués el casc i me’l posés jo. Vaig obeir. Al dia següent em vaig despertar a l’hospital amb ferides greus; ell no va sobreviure a l’accident. Confosa per tota aquella tragèdia i absorta en els meus pensaments, no em vaig adonar que el braç de la meva millor amiga m’envoltava amb un gran afecte.

Anna Palacios_3r B COl·LEGI ANNA M. JANER

Des de fa segles que s’han portat bé, el gos i l’home. L’un a l’altre s’han ajudat, i el mutu suport els ha fet amics per sempre més. Però, malauradament, com que res no perdura eternament, hi ha un moment en l’amistat entre home i gos que els separa eternament. Un sentiment d’angoixa i de ràbia abraça l’home; un sentiment de tristor i aflicció, al gos. Inevitablement, no es pot evitar, s’han estimat des del seu retrobament, en els bons i mals moments, en els dolços i els amargs. L’home pot arribar a oblidar; el gos no, la fidelitat i l’udol enyorós ja no el deixaran sol. N’ha d’aprendre molt, encara, l’home del gos.