Dia: 12 de maig de 2016

Judit Atalaya_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA santa coloma

Recordo que era un dia molt tranquil i amb molta pau. Ja no s’escoltava cap soroll, no era el mateix soroll d’aquella nit. Era un dia magnífic, el sol reia sense parar i podia sentir el que deia la lluna. Tenia ganes de tancar aquell meravellós dia. Era un dia on res dolent podia passar, i si passava, has de tenir molta mala sort. Algú picava a la porta, era el pare amb dues maletes, em va fer dos petons i va marxar. La mare plorava i li vaig demanar el motiu. M’ho va explicar. Ara entenia perquè aquella nit hi havia xivarri: discutien. “Pare, no véns? Et trobo a faltar, sóc la teva filla, no m’oblidis, jo tampoc no ho faré.”

Franc Caro_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Al principi, de petit, amb tres o quatre anys, tot era nou i no hi havia forma d’estar-se quiet. Sempre tenies coses o llocs per descobrir, en canvi, ara ja no hi ha res nou i sempre és el mateix: que si estem tot el dia amb els amics, fent el mateix o, quan estàs sol, la primera cosa que penses fer és agafar el telèfon per les xarxes socials o simplement per jugar. En particular, a mi, no m’agradaria deixar de ser com abans per poder fer de tot sense necessitat d’estar avorrit. El que encara no hem perdut, per sort, són les ganes de jugar, sigui on sigui i quan faci falta. Això és l’únic que encara no hem perdut de quan érem petits.