Dia: 22 de febrer de 2018

Kamil Portorreal Moreta_3r A Col·legi María Moliner
És un temps que tenim, un temps incert. Que comença quan naixem però no sabem quan acaba, que no sabem si és demà o demà passat. Que potser és avui o potser és demà. És un temps que tenim, que plorem, riem, sentim, somiem, escoltem, aprenem, ens enamorem, ens fem grans, ens fan mal… I després què passa? Què passa quan et mors, què passa amb tot allò que has sentit, amb tot allò que has après, amb aquelles sensacions que has viscut, aquelles promeses i esperances de futur?
Això és el que em pregunto fa dues setmanes. Des que vaig anar al metge, des que sí que sé quant de temps em queda, des que sé que tinc data de caducitat.

Ani Maryam Ximénez_3r A Col·legi MarÍa moliner
El despertador comença a sonar. Començo a plorar… no vull despertar-me… Ahir a la nit tenia tanta fe en el despertador… Confiava que em despertava, però ara l’odio per això. Quin fàstic! He d’anar a l’escola en 45 minuts. En 45 minuts he de fer moltes coses, però seran 45 minuts de patiment. No t’ho sembla, oi? Tothom ho passa molt malament. Passo cinc minuts pensant al llit abans d’aixecar-me, pensant en el tipus d’excusa que puc utilitzar per no anar a l’escola avui. No tinc cap idea. Va! Només em queden 40 minuts. M’he d’aixecar i fer coses. Primer de tot, he de rentar-me les dents. Sí, em rento els dents abans d’esmorzar.