Dia: 8 d'abril de 2018

Pau Gras_3r BEA 2a ENSENYAN ÇA STA. COLOMA

A l’escola no em creia les històries de por. Una nit em vaig despertar sobtadament. Eren les 3 i tenia set. Volia anar a la cuina, però el llum de la tauleta no s’encenia. Així, vaig rodejar a fosques l’habitació, estava espantat. Llavors, vaig ensopegar amb una llanterna de ràfegues, la vaig agafar i vaig continuar fins que, per fi, vaig arribar a la porta. Anava a obrir-la quan una rialla va sortir del no-res. Vaig mirar cap enrere, però no hi havia ningú. Vaig arribar a la cuina, vaig beure i, de nou davant del pany de la porta de la meva cambra, el llum de la llanterna es va apagar i vaig sentir de nou la rialla misteriosa.

Adrián Casado_3r BEA 2A ENS ENYANÇA Sta. COLOMA

Des que recordo, sempre ha tingut aquest somriure sinistre, un que li va d’orella a orella i que mai desapareix del seu rostre. No té cabell ni nas, tampoc ulls. És com si fos només pell blanca, ja que és tan pàl·lid que sembla invisible. Els seus braços acaben en unes mans amb les ungles molt punxegudes i negres, a més de podrides. Fa uns dos metres i sempre em diu que no cridi. Sovint demano als meus pares que vinguin a l’habitació a fer-lo fora, però no el veuen. Sembla que l’únic que adverteix aquesta presència estranya soc jo. Però tot passa quan surt el sol i sento la veu de la mare cridant-me perquè baixi a esmorzar.