Dia: 24 de març de 2023

Maria Moliné Castels_3r C Col·legi Mare Janer

El pare i jo mai no vam tenir una casa, tampoc mai vam parar de viatjar. No és que fugíssim d’algú o fóssim antisocials; simplement no volíem viure en societat.
Quan ens en vam anar tenia cinc anys i va ser començar a caminar sense rumb amb una motxilla a l’esquena. Vivíem en una tenda únicament amb un sac de dormir i ens desplaçàvem a peu. Això no era bo per a un home de la seva edat, però només pensava a tenir una vida millor. Molta gent no ho veu així però jo els responc: en un món tan atrafegat, és millor deixar-ho tot i viure al teu ritme.
Ara m’he separat del pare i camino sola però sé que un dia tornarem a caminar junts.

Carla Brescó Flujas_3r C Col·legi Mare Janer

Em vaig despertar a casa dels avis. Aquell dia vaig rebre una trucada. Era la mare. No vaig esmorzar. Tenia l’estómac fet una bola. Vam demanar un taxi. Estàvem de camí. Estava molt nerviosa. Vaig ser l’última a entrar. Les llàgrimes regalimaven dels meus ulls. Quan vam arribar, ell somreia. No era el mateix de sempre. Estava pàl·lid, però no li vaig veure cap nota de dolor. Vam parlar una estona. Jo era una mar de llàgrimes. La meva mare em consolava. Cada vegada estava més adormit. I va arribar el moment menys desitjat. No em sentia, però amb les poques forces que em quedaven, me’n vaig acomiadar. I aquell va ser l’últim adeu.